9 d’octubre

9 d’octubre

Retablo de San Jorge

El dia 9 d’octubre de 1238 les hosts del rei Jaume I d’Aragó van entrar oficialment als carrers de la capital de la taifa musulmana de Balansiya, reincorporant l’antiga Valentia romana, fundada l’any 138 a.C., a la cristiandat i la civilització occidental. La data és nítida i exacta, i està sobradament documentada. És el dia fundacional del Regne de València i del poble valencià com a tal, el nostre origen. Abans hi havia habitants a les terres valencianes (musulmans, jueus i el que poguera quedar del poble mossàrab) i hi havia nissagues d’avantpassats nostres que habitaven altres latituds (catalans, provençals, aragonesos), però els valencians, com a tals, vam nàixer amb la creació de l’entitat política que ens donà nom i lleis. I eixa entitat política es creà formalment i constitutiva el 9 d’octubre de 1238. Fins ací tots d’acord: és el nostre dia, la nostra festa. Però, com és sabut, en parlar de nosaltres, prompte s’acaba l’acord i comencen els dubtes, les inseguretats, les vacil.lacions. I les pors. Perdem-li la por a la Història. Repassem-la una vegada més i mirem de donar-li un sentit. Hui toca, hui és el dia.

Crec que guanyarem si fugim de mites i romanticismes; només ens duran a somnis que ens faran patir i confondre la realitat. Vejam la Història del poder, la única que es deixa entendre, la de les forces cegues de la dominació i la submissió que tenen lloc entre persones, famílies i religions; la pugna per la dominació dels recursos entre els grups humans. Eixe i cap altre és el relat real que modela i marca el present. Comprenguem el present en lloc de patir-lo.

Veurem així que el nostre destí com a poble arranca efectivament d’aquell 9 d’octubre en què els sarraïns rendeixen llur ciutat a un rei estranger, però que és un destí que comença a gestar-se prou abans. El rei Jaume I ens regalà un testimoni impagable de la Conquista en el seu Llibre dels fets. Va ser un dels pocs monarques que deixà per escrit el relat directe de les seues proeses, igual que Juli Cèsar. Això demostra que no era un personatge qualsevol. L’episodi de la rendició de València és emocionant. Llegim-lo:

E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rey e a Raiç Abulhamet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no.ls facen, que metéssen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E éls dixeren que.ls plaÿa. E nós fom entre la rambla e.l reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval e endreçam-nos ves horient ploram de nostres uyls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feyta.

La capital es rendí sense pràcticament violència, després de llargues negociacions. La batalla decisiva ja havia tingut lloc un any abans en les muntanyetes del Puig. Aquesta batalla del Puig s’immortalitzà en un preciós retaule medieval degut al pintor Marçal de Sax que s’hi pot visitar al Museu Victoria & Albert de Londres. És el conegut com Retaule del Centenar de la Ploma i el vam tindre a València fins el segle XIX. En l’escena central, el Rei en Jaume combat els moros a lloms d’un cavall, junt a Sant Jordi. La gualdrapa del cavall i l’escut del monarca, representen les quatre barres roges sobre fons daurat, les armes heràldiques de la família reial (sense cap franja blava). També l’escena relatada al Llibre dels Fets està recollida feliçment en una bella pintura mural al Castell de l’Orde de Calatrava, a Alcanyís. És una pintura quasi contemporània de la conquista i allí es pot veure, a més de la vestimenta del rei i les senyeres, un penó punxegut com el que es conserva al Museu de l’Ajuntament de València, amb la mateixa forma exacta, penjat d’una torre de la ciutat. Això fa pensar que aquesta peça real (el Penó de la Conquesta), a la que des dels temps forals es va rendir culte, podria ser perfectament la peça mateixa que van exhibir els musulmans en la torre d’Alí Bufat (la actual Plaça del Temple) en senyal de rendició, com relata el Llibre dels Fets. Mostra igualment els quatre pals vermells (sense cap blau). Per tant, no hi va haver blaus en la senyera el 9 d’octubre de 1238. I no passa res.

Ho recorde –i farem un xicotet incís- perquè algunes atrocitats i alguns errors evitables s’han comès a propòsit d’aquest absurd de polèmica arran de la senyera amb franja o sense. La senyera coronada va arribar a la ciutat després, i el blau, probablement, molt després. Però la senyera, amb franja o sense, és la senyera, ni més ni menys; és la mateixa. I els valencians no teníem el deure de fer regals a ningú. Les quatre barres, que quede clar, (també) són nostres. Són el símbol heràldic més repetit i indubtable dels valencians. Miren, si no, els escuts d’Alzira, de Carcaixent, de Xàtiva i de tants altres municipis, centenars d’escuts inclòs el de la pròpia ciutat de València, o les banderes particulars de Vila-real o Sagunt. Vegen, si no, com era l’estendard de la Junta Central Fallera franquista, o l’escut primer del Valencia CF: sense blau. Com les pintures del Palau de la Generalitat, o de la Sala de Juntes de l’Ajuntament d’Alzira. Algunes banderes municipals, això sí, tenien blau (la de Borriana, des del segle XIV, amb tres corones). Bé, no passa res tampoc. Ara tenim una bandera oficialitzada estatutàriament, que es va fer tradicional usar en la ciutat de València al segle XIX (i la conseqüència és que el Cap i casal s’ha quedat sense bandera pròpia); és la senyera amb franja blava coronada: respectem-la, honorem-la, fem-la de tots. Però no oblidem la Història. Les quatre barres, insistixc, són tan nostres com aragoneses, balears o catalanes, o provençals. Són la nostra representació, per cert, a l’escut d’Espanya. I no crec que el canvien. En vertical o en horitzontal, amb corona o amb blau, o amb verd. O crues. Com vullguen, però no les rebutgen. Són nostres. Som nosaltres.

Com a mostra de l’error, de la imbecilitat suprema que va dominar en els anys setanta i huitanta del segle passat el tema de la senyera, els hi faig una proposta. Quan tornen a visitar la catedral de València, observen que al mur exterior que comunica la Plaça de la Verge i la de l’Almoina hi ha un tabernacle, un altaret exterior sempre ple de flors i ofrenes. És el lloc exacte en què, segons la tradició, el rei En Jaume va fer dir missa i consagrà la mesquita major com Església dedicada a Santa Maria el matí del mateix 9 d’octubre de 1238. Veuran allí una reproducció de la famosa pintura de Marçal de Sax. És una reproducció falsa. En plena batalla dels símbols, una associació “valencianista” la va fer pintar alterant les figures del Rei i Sant Jordi, i esborrant de l’escut i la gualdrapa del cavall la senyera de les barres i pintant-les de blanc. La falsificació burda, ridícula en plena era de la informació, continua allí.

I ara prosseguim amb la Història. O, millor dit, retrocedim. Perquè, com deia, la nostra història i alguna de les seues mancances comencen abans del 1238, unes tres dècades abans. Les ambicions catalanes estaven posades al nord dels Pirineus. Normalment, València ciutat i el seu nord hagueren sigut reconquistats pels Aragonesos (buscaven una eixida al mar baixant per Sogorb i Sagunt); la resta del territori, al sud, estava destinada a ser l’eixida natural de Castella al Mediterrani. Açò és el que estava destinat a passar en un principi. ¿Significaria que hui els valencians seriem aragonesos, castellans? No, significaria que no existiríem, senzillament (Guillem Colomer va ser un cavaller provençal que vingué amb el rei En Jaume i destacà en l’atac a Borriana. Després el rei li concedí terres a Ontinyent. D’ell venen els Colomer valencians. Per exemple). Jo hui no hi seria ací, escrivint.

Però la batalla de Muret, el 1213, ho va capgirar tot. La Corona d’Aragó va entropessar amb la coalició franco-papal, que, amb l’excusa de combatre l’heretgia càtara li va tallar el pas a les seues ambicions europees. El rei Pere va morir en la batalla i el seu fill, Jaume, un xiquet, va quedar hoste del seu enemic mortal, Simon de Monfort. Quan se n’alliberà, oblidà França i mirà cap a baix, a les Illes Balears i el ric regne musulmà de València. Ací comença realment la nostra història.

I comença relativament mal. Perquè els aristòcrates aragonesos volen València, en compensació a què els comerciants catalans han rebut “les Mallorques”. Però Jaume els mig enganya. Quan la Conquista és un fet, Jaume oblida les promeses i s’adjudica la part millor del regne, relegant els senyors aragonesos als secans interiors. No li ho perdonaran mai. Ni a ell ni a nosaltres. Perquè a la franja fèrtil litoral hi creà una gran capital a l’estil de Barcelona envoltada d’una xarxa de ciutats mercantils repoblades amb famílies predominantment catalanes, tot com a suport del seu poder contra els senyors, a l’estil pactista, i dotà el nou regne, independent des d’un principi d’Aragó i dels comtats catalans, amb un Dret novíssim, públic i privat, els Furs, de l’estil justinià de les lleis catalanes i mallorquines encara que més modern, i sense que en fóra aplicable el Fur d’Aragó, que ells reclamaven. El regne de València va nàixer, per tant, independent però híbrid, dual, i un poc enfrontat, dualitat que amb el temps ha resultat de mal mesclar, insoluble. Les coses, però, van prou bé mentre regna la dinastia autòctona. La barreja entre la majoria catalana i la minoria aragonesa a les terres litorals del regne dóna el més característic i pur poble valencià, amb predomini lingüístic català però amb peculiars matisacions autòctones. L’interior queda irreductiblement aragonès i, més tard, plenament castellanitzat. El problema és la feblesa demogràfica, Catalunya i Aragó no sols no lliguen bé entre si, sinó que no són prou populoses. La repoblació és lenta; el rei en Jaume –i els seus successors-, es desesperen, i no poden prescindir de la població musulmana. Aquesta població, exclosa, discriminada, mig esclava, esdevindrà cabdal en la decadència del regne.

I a més, l’encert inicial del rei en Jaume de limitar les concessions de viles a senyors feudals, va perdent-se amb el pas del temps i les pròpies divisions de la branca reial. Tot i així, els quasi 200 anys que van de Jaume I a la mort de Martí l’Humà sense descendència, són l’època en què el poder valencià i el poble valencià són més forts i autènticament autòctons, nacionals. La única època plena. La de Vinatea i la revolta de la Unió i Pere el del Punyalet (el de la senyera coronada). Perquè és precisament aquest rei, Pere II de València, IV d’Aragó, III a Catalunya, dit el Cerimoniós, qui premiarà a la ciutat de València per la seua ajuda en la guerra contra Castella. Per dues vegades el rei castellà, Pere el Cruel, va atacar el regne i el monarca va ser sorprès i assetjat per les tropes castellanes al seu Palau del Real de València. I el poble, els jurats, la Diputació del General, o siga, l’element civil del Cap i casal, va acudir en el seu auxili i li va llevar de damunt l’enemic castellà. Dues vegades lleial. En agraïment, el rei Pere el Cerimoniós li concedirà a la ciutat uns símbols heràldics que manté fins a dia de hui: el rat penat (probablement un dragó en els inicis, com el que ell portava en la cimera del casc), les dues lletres L (per la doble lleialtat) i el privilegi de fer seua la senyera reial amb una corona sobre el pal. Ací tenim l’origen de la senyera coronada, la Casa de la Vila la va lluir per primera volta cap a 1377. Amb el temps, en encarregar les teles, s’hi va anar afegint un fons de setí per a brodar la corona, moltes vegades setí blau, encara que no sempre (també roig, daurat o malva). Passat molt temps, probablement no abans de mitjan segle XIX, la franja com a tal (i no com a simple suport de la corona) es va convertir en element propi de la senyera i ja sempre en color blau cel. És la senyera municipal que, més tard, s’estengué per altres ciutats i es va generalitzar el seu ús entrat el segle XX. (Com a complement dels “despistes”, diguem que encara queda qui atribueix el casc amb el drac i la senyera coronada a Jaume I; i no falta qui relaciona molt orgullós la lleialtat de València, les dues L, amb el “per a ofrenar glòries a Espanya”, sense conèixer que va ser una doble lleialtat forjada precisament lluitant contra els castellans invasors. Una equivocació més, prou freqüent, producte del desconeixement proverbial de la seua Història dels habitants d’esta beneïda ciutat).

alcañiz

Bé, arribem al Compromís de Casp, el 1412. I arribem sense la personalitat valenciana plenament consolidada, encara que sí molt quallada. I ací comencen els problemes. El mateix segle XV, que és el del nostre màxim esplendor econòmic, polític i cultural, és també l’inici de la lenta agonia, el principi del final. ¿Tan prompte? Sí, molt poc a poc i barrejat amb l’esplendor, però així de matiner va arribar el declivi. ¿No era Almansa? També, però Almansa s’ha exagerat, s’ha fet un mite. El 1707 el regne de València estava pràcticament mort, el mataren els Àustria lentament. Felip V, això sí, li donà la puntilla torera, el tir de gràcia, i signà molt satisfet el certificat de defunció.

És una paradoxa però és així, estàvem sentenciats des de l’època més esplendorosa de la nostra Història, el Quatre-cents. Efectivament, en el segle XV la guerra civil dels Remences, a Catalunya, du cap ací una allau d’immigració catalana de qualitat, famílies burgeses, comerciants, arquitectes, metges, advocats, lletrats i lletraferits, cavallers de bona família. Cal reconèixer-ho. Negar l’arrel catalana del segle d’Or valencià és potser tan estúpid com entestar-se a que encara som catalans (un altre error d’innocència i mala fe a parts iguals dels anys 60 i 70 del segle passat. No som catalans, com volia Fuster, perquè els primers a no considerar-nos els seus iguals són els catalans actuals; però les nostres arrels són indubtablement catalanes, tant com les seues. Som cosins germans). Perquè catalans o descendents de catalans van ser, entre d’altres, Ramon Muntaner, Fra Eiximenis, Fra Gelabert Jofré, Sant Vicent Ferrer, Pere Compte, Ausiàs March o Joanot Martorell (no cal dir més), catalans ens consideraven els avinyonessos quan el Papa Luna, “catalani” en deien a Roma als cortesans dels papes Borja o als expedicionaris de Nàpols i Sicília, la meitat d’ells valencians. No passa res, era així. Ausiàs March s’autodefinia en un vers com “cavaller valencià de nació catalana”. I què? Igual que fills d’aragonesos van ser Vicent Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla, i Valença d’Aragao és com se’ns coneixia durant d’Edat Mitjana a Portugal. És un fet: si la immigració dominant al XIX va ser aragonesa, al XIV i XV en va ser catalana. Uns i altres acabaren sent valencians.

Ausias-March

El segle XV, en suma, és el segle culminant, en més d’un sentit; el de les portes dels Serrans, de les de Quart, de la Llonja i el Consolat del Mar, del “Micalet” (Miquelet, amb pronúncia clarament barcelonina, per la campana, beneïda el dia de sant Miquel), del Tirant, de Roís de Corella, de Sor Isabel de Villena, d’Ausiàs March, dels Borja, de Lluís Vives, de la primera lletra de canvi europea signada a València, de la primera Bíblia impresa en llengua romanç deguda a Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent (i en valencià, molt abans que la versió alemanya), el segle d’or d’una llengua que els seus propis escriptors anomenaren “valenciana” igual que si el segle d’or castellà haguera sigut dominat per escriptors andalusos probablement l’hagueren anomenat llengua “andalusa”, o vet a saber com s’anomenaria l’anglès a Amèrica si Shakespeare haguera nascut a Filadèlfia o a Boston. No té massa importància, des del XIV anomenem la nostra llengua “valencià”, almenys en la nostra variant, i això, no significa negar la unitat del tronc lingüístic català-valencià, que no nega cap universitat del món ni cap persona de trellat. I no passa res, tampoc. En el tema de la llengua els qui l’han embrutada sempre, ja ho sabem, són els qui no la parlen ni l’ensenyen als seus fills. Que ni la parlen, ni la volen parlar.

I a això anem. Perquè el que va passar al segle XV d’especial és que van arribar els Trastàmara i amb ells, poc a poc, s’acabà tot. Presentar hui el Compromís de Casp com una transacció exemplar o fustigar Sant Vicent Ferrer per decantar la balança a favor dels castellans és ser molt innocent. Quan els compromissaris es reuniren a Casp estava tot decidit. Els Trastàmara eren els més poderosos, tenien a favor Aragó i el papa Benet (el cismàtic, aragonès ell), havien envaït i ocupat mig regne de València, derrotat amb ajuda mercenària aragonesa l’exèrcit de la ciutat de València (la venjança s’hi serveix freda) i comprat els mercaders catalans. En Casp estava tot el peix venut. Guanyà el més poderós. I encara que per als valencians els regnats de Ferran d’Antequera i, sobre tot, d’Alfons el Magnànim, van ser propicis, Ferran el Catòlic destapà les seues ambicions castellanes i per als interessos del regne nostre va ser letal. I arribats a aquest punt, ara sí, amb els Reis Catòlics s’acabà definitivament el poder valencià per sempre més. Els reis catòlics afonen València, la ciutat més gran i més rica de la seua Hispania. No m’estendré, però hi ha un detall no prou valorat, i que és capital per a la desaparició de la nostra identitat com a poble; i és que els Trastàmara eren rics i poderosos però estaven molt endeutats. L’aristocràcia castellana els hi va ajudar amb molts diners a aconseguir el poder a la Península, i ells els ho van tornar donant-los feus i terres i viles molt riques valencianes: Dénia i Xàbia a la família Gómez de Sandoval, Crevillent i Elx als Gutiérrez de Cárdenas, Xèrica als Zarzuela, Bunyol als Dávila, Benidorm als Ruiz de Mendoza, Altea, Calp, Benissa i Teulada als Rebolledo. I, sobre tot, la destrossa que suposà la divisió del Ducat de Gandia, un enorme territori d’influència reial que vertebrava el regne i que, molt abans dels Borja de Gandia, va ser una autèntica Cort d’a on van eixir cavallers i literats tan essencials com els March, els Martorell o els Roís de Corella. Debilitat i castellanitzat el Ducat de Gandia i castellanitzades la seu episcopal i la cort de la Virreina Germana i el Duc de Calàbria, els valencians ens vam poder donar per desapareguts del mapa del poder europeu.

Aquesta castellanització de l’aristocràcia propiciada pels Trastàmara, unida també a la de l’Església i la Cort virregnal, va ser rematada amb la introducció del Tribunal castellà del Sant Ofici (La Inquisición) i l’expulsió consegüent dels jueus. Els jueus valencians eren bàsicament financers i comerciants (la família riquíssima de Lluís Vives o el banquer Lluís de Santàngel, per exemple), i la ciutat ho va notar. Com va notar l’exclusió del comerç amb les índies, la repressió de les Germanies, l’expulsió dels moriscos i la ruïna de l’Imperi Espanyol, un imperi bàsicament marítim i Atlàntic administrat des d’una ciutat interior, allunyada 500 kilòmetres dels seus ports marítims atlàntics i a banda dels corrents de pensament europeus. Espanya va ser imperial i poderosa, però pobra i intolerant. Encara que, arribats ací, la nostra història, la que entronca amb el 9 d’octubre de 1238, ja pràcticament s’ha acabat. Des dels inicis del segle XVI ja no hi haurà cap, però absolutament cap prohom valencià a Espanya. Cap ni un. Fins avui. L’acta de defunció oficial del 9 d’octubre, ja ho hem dit, és un 25 d’abril, és Almansa i la Nova Planta. Però el regne foral era ja un cos políticament mort 200 anys abans.

Si tinguerem d’escriure una Història del poder polític valencià a Espanya no podríem. No ha existit. Podríem escriure una Història del poder polític espanyol a València, però no del poder valencià. Des d’Alfons el Magnànim, mai les decisions que ens han afectat han estat preses ací, ni per hòmens d’ací, ni pensant en els interessos d’ací. No exagere. Ni el més mínim. Ni amb els Àustries, ni els Borbons, ni en el caòtic segle XIX, en la Restauració, en la dictadura de Primo de Rivera ni en la Segona República (ni en la Primera), en la dictadura de Franco ni en la Transició ni fins hui (hui menys que mai), no hi ha hagut un sol “home fort” d’Espanya valencià. Tret de la presidència quasi simbòlica de Samper i algun ministre de segona fila com Navarro Reverter, Luís Lucia o recentment Solbes, res. Algun notable sí, però “l’home fort” del poder, mai. Absolutament mai. En 500 anys. Ni en el nucli dur de la burocràcia madrilenya tampoc (Banc d’Espanya, INI, Comissió del Mercat de Valors, de la Energia, Sindicats, Patronal, etc, etc), que decideix tantes coses. Mai. No pot ser casualitat (ni que fóra per xamba o per estadística, tocàvem a uns quants). Hi ha barreres invisibles que ho impedeixen.

Però no passa res. Hem eixit prou airosos de moltes situacions difícils, ens hem tret les castanyes del foc, millor o pitjor, sense ajudes. I estem perfectament fets a aquesta soledat i a aquesta insignificança política. No hi ha més que veure l’entusiasme amb què continuem donant suport als partits d’àmbit estatal i adherint-nos als corrents d’opinió dominants dels mitjans de comunicació d’òptica centralista, i a eixes tertúlies televisives i radiofòniques en les que tampoc mai, per regla general, hi ha un sol periodista o analista valencià (bé que omplíem les de Canal 9 de tertulians madrilenys). Do ut des (?). Ací no sabem què significa.

¿I què significa tot açò respecte al 9 d’octubre? ¿Que hui és una data morta? ¿Que és pura Història? Sí, exactament, i, a més, mal contada. No hauria de ser-ho, almenys des què tenim autonomia però ho és. Políticament morta. Buida.

Però no passa res. No ens amarguem. A la llum de la Història tot està prou clar. Jaume I no ho va fer prou bé; no va poder. Li faltà gent i forces. Conquistar només les goles dels rius i deixar les capçaleres és, a la llarga, la mort. La Conquista tenia d’haver entrat més endins, però els castellans ja s’havien anticipat. Catalunya i Aragó, a més de lligar mal, tenien poca gent, poques forces. I els comtats catalans estaven durant el segle XII i començaments del XIII mirant cap al nord, cap a França. Nosaltres vam ser un accident, l’accident de Muret. Massa tard. Desprès sí, vam ser un regne i per tant un país, i vam tindre una Baixa Edat Mitjana prometedora i quasi un Renaixement a l’estil italià. Quasi. Faltà una miqueta, que el fill del rei Martí no morira a Sardenya, que Ferran el Catòlic, desenganyat de l’hostilitat castellana, tinguera un fill de Germana de Foix, que els agermanats hagueren conduit millor les seues reivindicacions… el que fóra, però no va succeir. Caiguérem en l’òrbita de la nació veïna en què, previsiblement, el destí ens tenia destinats a caure; molt més gran, més poderosa, prou més intransigent. I ens acastellanàrem. “Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho”, va escriure Ortega y Gasset. “Ser español es estar acastellanado”, va reblar Laín Entralgo. Amb dues frases, tot dit. I això ens ha passat als valencians. Som part de l’Espanya feta per Castella i des de Castella; i, potser, pròximament desfeta. I estem prou “acastellanados”, encara que no del tot. Massa lluny del poder, no l’hem tastat en 500 anys, ni tan sols ara, amb autonomia (nominal, que no financera). De nòmines, vull dir. De despesa, no d’ingrés.

El 9 d’octubre és, així, una data difícil d’entendre hui, propícia als errors, a les confusions, als complexos. Està políticament buida de contingut perquè la València actual, comunitat autònoma sotmesa a interessos centrals, res té a veure amb allò que va iniciar Jaume I i va matar –o rematar- Felip d’Anjou. Per això l’omplim de falleres, mascletades, bandes militars, filades de moros i cristians, folklores i destrellats. Potser el Tedèum a la catedral i l’ofrena floral a Jaume I és allò únic que té sentit històric, que es pot relacionar rigorosament amb El Llibre dels fets. Amb un poc més de seriositat, més participació cívica, uns altres símbols més adients a l’ocasió i parlaments en valencià, tindria encara molta coherència. Però… en fin…, ja ho va dir Laín Entralgo molt ben dit.

Però no passa res, insistixc per enèsima volta. Qui sap, arribarà un dia en què despertarem d’un silenci i una son molt llarga i… No val a perdre l’esperança. I ja que de moment ens toca ser provincians, almenys procurem ser uns provincians més espavilats.

Bon dia i bona diada.

Guillem Colomer

Deja un comentario

" alt="" title="" class="banner-image" width="100%" />

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información