20 años de la muerte del cardenal Tarancón

20 años de la muerte del cardenal Tarancón

Este viernes 28 de noviembre se cumplen 20 años del fallecimiento de un valenciano ilustre, pieza clave de la transición española, Vicente Enrique i Tarancón, y el jueves 27 de noviembre 39 años de la homilía de proclamación de Juan Carlos I en la iglesia de los jerónimos de Madrid.

Tuve la fortuna de conocer al cardenal Tarancón durante un fórum-debate sobre la transición política, que en el año 1994 se celebró en el Círculo Alcireño La Gallera. Pese a su edad, Vicente Enrique i Tarancón desgranó con una lucidez y memoria envidiable algunos aspectos de aquella brillante etapa de España, y en la que jugó un papel determinante.

Escribí para la Falla La Gallera en el año 2000 un pequeño artículo de la presencia del cardenal en aquella ocasión, ya que unos años había sido pregonero de la Semana Santa de Alzira. Pues bien de aquél artículo a éste han pasado muchos años, en los que el tiempo ha agrandado su figura, con una excelente interpretación cinematográfica realizada por Pepe Sancho en la serie de televisión de Antena 3 y que ha acercado a las generaciones más jóvenes su legado.

Además han sido varias las publicaciones que sobre su figura han visto la luz. De todas ellas hay un libro editado el mismo mes de noviembre de 1994 que destaca por ser una psuedomemória, a las que era tan reacio el castellonense. “Converses amb un cardenal” de la editorial Tàmdem de la Memòria, obra de Fúlvia Nicolás. Después de muchos años el libro (del que aconsejo su lectura) cobra, quizás, más protagonismo por abordar aspectos que hoy en día continuando teniendo actualidad.

Sería tarea ardua resumir las conversaciones en este artículo, por lo que me detendré sólo en el papel que el cardenal pretendía otorgar a la Iglesia Católica y a la tarea de construcción de la transición democrática.

Sobre el futuro de la iglesia, el cardenal se adelanta al papel que el actual Papa Francisco ha establecido como fundamental, la evangelización. “Jo crec que el més gran que té l’Església -i axiò ès una cosa de Déu, clar- és que, per a estar al dia, ha de tornar a l’Evangeli. I com mes evangèlica serà, mes al dia estarà. Sembla una contradicció, però això es el que desitja molta gent. Eixa es la lliço de Jesucrist. I per això, l’esglèsia no tindrà més remei que tornar a les fonts, a l’Evangeli. Ara, a l’Evangeli, entés per avui mateix, no per ahir i per demà. I crec que ja comença a posar-se en camí en aquest sentit. Jo crec, que quan això s’aclarirà, que encara no s’ha aclarit del tot, l’Església tindrà menys esplendor, però la seua actuació serà més eficaç, perqué la gent d’adonarà que hi ha una raó més alta a defendre: els interessos humans, els drets, les dignitats de les persones…I fins que la gent s’adone d’axiò, els poderosos sempre oprimiran els dèbils. Hi ha de haver una raó per damunt de les raons humanes, i axiò és el que l’Església ha de planterjar, és l’única raó que pot frenar l’ambició dels que tenen poder…”

Consecuente con la separación de la Iglesia del poder político hay que entender la famosa homilía en la iglesia de los Jerónimos en las que es proclamado Juan Carlos I Rey de España, un 27 de noviembre. El cardenal Tarancón en este momento ya se había granjeado le enemistad de los falangistas y la gente más próximo al gobierno de Franco, que unos años antes quedó de manifiesto en el entierro de Carrero Blanco. Un grupo de personas recorren el Paseo de la Castellana al paso del cortejo fúnebre profiriendo toda clase de insultos y amenazas, destacando la famosa: “Tarancón al paredón”.

El cardenal, a pesar de su soledad, reconoce el apoyo de un colectivo integrado por amigos y colaboradores dentro y fuera de la iglesia, para elaborar el discurso como Martín Patino, Fernando Sebastián, Martín Descalzo, Gabriel Cisneros, Luis Apostua, Olegario de Cardebal,… “Jo volia assenyalar que l’Església no volia cap poder polític, és el poble qui a de manar, i asió si que ho vaig remarcar molt, que el que venia havia de ser de tots, per a tots, participant tots per al que vinga, i perquè siga en benefici de tots…I per això al final li vaig dir (al Rey Juan Carlos): “He de ser rei de tots, si feu alguna distinció ha de ser pels pobres, pels humils, pels que no tenen veu…”, perquè el que no pot ser és que hi haja privilegiats en un règime democràtic”.

Pero su aportación va más allá al tratar de evitar que arraigase en España en ése momento de efervescencia de asociaciones y partidos uno de corte democristiano. ”Jo, des de feia temps, tenia ben clar que la solució, quan passàrem a un règim democràtic, no passava per la Democràcia Cristiana. I tenia eixa convicció per dues raons principalment: la primera, perquè la Democràcia ha tingut el seu temps que ja ha passat. En l’ambient del món, avui, un partit polític confessional no té raó de ser. Eixa és la primera raó i la més forta. Clar que ells diuen que és una etiqueta internacional, i que avui en la mateixa democràcia cristiana italiana hi ha no cristians, però… és que el temps ha passat. Però hi altra raó específica d’Espanya, molt forta per a mi. I és que la gent tenia la impressió, i s’ho creia, que amb Franco manava l’Església. I clar, si en canviar la situació, apareix un partit amb el nom de cristià, o siga, de l’Església, haurien cregut que els bisbes havien mentit quan van dir que volien desentendre’s de la politíca.

Era una conclusió que no s’havia de permetre. I per això en vaig posar francament en contra. Algú va dir que vaig ser l’Herodes de la Democràcia Cristiana… i no en dol. I després del temps que ha passat, em pareix que va ser una cosa bona.

No vaig ser jo sol. Era la majoria de l’Església, perquè normalmente les coses no les feia personalment, sinó com a president d’un col.lectiu, i la major part créiem que no era el moment de fer una Democràcia Cristiana. ¿Tu saps el que significa, ara, per exemple, amb eixa corrupció que hi ha Italia, que també hi estigueren implicats els de la Democràcia Cristiana? Com darrere hi veuen l’Església…això es molt greu”.

Su contribución a la construcción de esta España imperfecta y a una Iglesia conciliadora inspirada en el Concilio Vaticano II son para gran parte de la generación que propició el cambio de Régimen fundamentales.

Juan Antonio Sanjuán

Deja un comentario