El ‘caloret’ de Rita i el ‘sofoco’ de tot un poble

El ‘caloret’ de Rita i el ‘sofoco’ de tot un poble

Els sociolingüistes francesos i anglesos fa més d’un segle que tenen ben estudiat el procés de desaparició de les llengües minoritàries i han demostrat que és un procés rarament reversible que respon a idèntics patrons de comportament, amb independència del lloc i l’època en què es produeix. A més de l’estudi tenen, és clar, l’experiència: la llengua francesa i l’anglesa han exterminat, almenys, a una desena de llengües regionals. Una de les conclusions més irrebatibles d’aquests estudis és que la mort de les llengües, quasi com un fenomen natural, és produeix sempre de la mateixa manera i en una única direcció: de les ciutats més grans a les més petites, del món urbà al rural, del sexe femení al masculí, i de l’àmbit culte i oficial al recreatiu i folklòric. Dit d’una altra manera, la llengua serà abandonada primer en les capitals, en la literatura i l’administració, i per les dones. I resistirà millor en els pobles, i en els ambients masculins, festers i esportius. La nota més curiosa de la teoria és que demostra que són les dones –les mares- les qui finalment assassinen els idiomes; quan la pressió de desprestigi contra la llengua minoritària és molt forta les mares, i per consegüent els xiquets i la gent jove, són els primers en abandonar-la. És també una característica repetida que molts barons, invertits lingüísticament en la infància, prenen consciència més tard del lingüicidi i tornen en l’edat adulta a la llengua perduda, però preferentment en àmbits recreatius o festers, i no tant en els registres seriosos del l’ús diari. Els seus fills, és a dir, els néts de les assassines, rarament seran ja mai parlants de la llengua dels seus avis. En tres generacions des què una mare ha resolt abandonar la llengua, aquesta està morta. Com a molt, sobreviurà horrorosament mutilada en àmbits folklòrics.

Vist així, no té res d’estrany l’increïble show de Rita Barberà la nit de la Crida. És una dona, màxima autoritat de la ciutat més gran del domini lingüístic minoritari, i actuava en un àmbit típicament folklòric, últim reducte tolerat socialment a la llengua pels seus habitants. Però hi ha més. La teoria dels sociolingüistes no acaba ací. El procés no actua si no hi ha una força externa que empeny al desprestigi i crea una subordinació psicològica en el poble sotmès a la llengua imposada, a la qual atribueix inconscientment un rang superior de categoria social i intel.lectual. I eixa força externa, no cal dir-ho, és política. Dir que el valencià va morint per lògica dels temps i de la modernitat, és no saber el que es diu; el danès no mor, el grec tampoc. El valencià mor a mans del poder castellà, i punt. Fins ací tot clar, Rita només ha sorprès als incautes o als mal informats: la tradició de renúncies i atemptats vergonyosos de les classes dirigents de la ciutat de València a la seua llengua és antiquíssima i reiterada. La subordinació dels regidors valencians al poder dominant castellà i la seua llengua es remunta al segle XVI, com a poc. Rita no va fer diumenge sinó demostrar que pertany a eixa llarga cadena de regidors submisos, i que per a ella la llengua dels valencians ha de ser la castellana. El valencià, com a molt, serveix per a fer riure.

Amb això tenim el trauma explicat, però no resolt. Perquè, en ficar-se en ridícul, la senyora alcaldessa ens fica en ridícul a tots els valencians i evita el que necessitem ara de manera més imperiosa: que ens prenguen en serio. I el trauma no estarà resolt mentre un bon grapat de valencians no ens comportem com eixes classes dirigents de la capital, per a les quals la desaparició definitiva del valencià seria la vertadera solució del problema. En som uns quants encara els qui no hem dipositat en la llengua castellana la confiança definitiva de què representa una forma de cultura superior per la qual valga la pena de deixar morir la nostra. Perquè aquesta subordinació psicològica a la cultura imposada de què parlen els sociolingüistes, en el cas del castellà, no és tan clara com en el cas francès o anglès. Un provençal, un gascó, un bretó, o potser un escocès o un irlandès, segurament han rebut, a canvi de perdre la identitat pròpia, un llegat immens en forma de ciència, música, filosofia, racionalitat, tolerància, esperit innovador, obert, empresarial, etc; en suma, una bagatge cultural i un know how econòmic molt considerable, a més de la seguretat de pertànyer a un país ric i influent del món. Això mateix no és gens clar en Espanya, on més enllà de la innegable riquesa literària del castellà, el bagatge global del domini castellà del poder polític és molt pobre. A Espanya, l’àmbit territorial i cultural castellà ha anat freqüentment endarrerit respecte de la seua perifèria, en la qual ens trobem nosaltres, els valencians. Mantindre la llengua autòctona a un nivell digne d’ús i de respecte és senzillament no voler desaparèixer com a poble. Alguns encara volem llegir els nostres clàssics en versió original, comunicar-nos d’igual a igual amb la part del nostre poble que té el valencià per llengua materna (encara que nosaltres siguem bilingües o castellanitzats), i romandre en l’àmbit lingüístic en què els nostres topònims i cognoms tenen sentit. Si açò -com opinen molts amics meus de la capital- pot parèixer poca recompensa per l’esforç de mantenir viva una llengua moribunda, no hi estic d’acord; per a mi és més que suficient, i és exactament el que em fa sentir més digne com a valencià, i, per això mateix, insultat en la meua dignitat per l’actuació increïblement estúpida de la batllessa la passada nit de diumenge. Convé no oblidar que a Espanya no entenen el drama valencià, no entenen que Rita en realitat voldria ser alcaldessa de la platja de Madrid. Tampoc no hem d’oblidar que les pulsions masoquistes desperten inconscientment pulsions sàdiques de signe contrari. Per això ens estan fent merda a tot arreu.

I finalment, sobre la nota còmica de l’assumpte, està bé saber riure’s d’u mateix, però, ja dic, és molt perillós fer-ho al mateix temps que també els altres es riuen de tu. Mirant la nit de dilluns la burla imperdonable de Pablo Motos al seu programa, em vaig sentir malament. Està arribant un punt en què ser valencià resulta cada vegada més difícil. Caldria una reacció, ordenada però contundent.

Mentre tant, fem broma i riguem; però no oblidem que són coses ben diferents que un poble sàpia riure’s d’ell mateix i que un polític puga riure’s del seu poble.

Guillem Colomer

Deja un comentario

" alt="" title="" class="banner-image" width="100%" />

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información