Fer política des de la perifèria (1)

Palau de la Generalitat

La historiografia divulgativa d’Espanya es renova a un ritme incansable, per a que tot continue igual. Nous punts de vista, noves anàlisis, alguns nous autors i, és clar, la mateixa partitura. Entre les obres aparegudes els últims anys destaquen dues amb innegable pretensió d’originalitat: la Historia mínima de España del donostiarra Juan Pablo Fusi (Ed. Turner, 2012), i la més voluminosa Historia del poder político en España del professor José Luis Villacañas Berlanga (Ed. RBA, 2014). La mínima de Fusi és un intent de condensar en 400 pàgines la peripècia espanyola, sota un pretés intent desmitificador que em confesse incapaç d’apreciar. Però, això sí, podria dur el subtítol Historia inexistente de Valencia i no passaria res: en 400 planes, 7 —crec recordar— referències a nosaltres, la meitat sota “l’advocació” de Levante o las tierras levantinas, incloent clarament la regió de Múrcia en alguna. Així de tràgic.

Natural d’Úbeda, el professor Villacañas Berlanga estudià Filosofia a la Universitat de València i va ser director d’Arxius i Biblioteques de la Generalitat entre 2003 i 2009. Ens coneix millor que no Fusi, i es nota. Ara, es nota només en allò que podria notar-s’hi. Villacañas és un admirador confés del model “alternatiu” de la Corona d’Aragó, confederal, pactista, institucional, civil i mercantil més que no militar; pactista per debilitat del rei —obvi—, però pactista i parlamentari a la fi: com Anglaterra i Holanda. La seua Historia és un lloable intent de formular una narració crua —molt dura de llegir— del que han estat les elits del poder a Espanya, de Viriato a la democràcia del 78. És, això sí, clarificadora. Tots els personatges i grups de pressió ixen retratats en una crònica de la lluita directa pel poder, sense distorsions culturals, economicistes o etnològiques. Un Who is who hispànic: ni més ni menys que qui ha manat, a qui representava i qui se’n beneficiava. Gran admirador de la figura de Jaume I, el posa explícitament per damunt d’Alfons X, el Sabio, com a figura política. Entén perfectament el problema català com un problema d’apartament i impotència de les elits, i no com una mena de ciclogènesis explosiva semblant a una catàstrofe natural o un virus alienígena. I, en fi, ens situa als valencians, a partir del segle XVI, allà on ens pertoca: en el no res, en la insignificança més eloqüent i absoluta; poc menys que en la pura inexistència com a poble hispànic diferenciat.

Qui encara no en tinga prou i siga posseïdor de cor d’acer o de fust —com en el poema d’Ausiàs March—, pot continuar autoflagel·lant-se amb els clàssics: la España invertebrada, d’Ortega y Gasset; el España, de Madariaga; la España como problema, de don Pedro Laín Entralgo, i més: Américo Castro, Menéndez Pelayo, Menéndez Pidal, i tota la Generació, si es vol, del 98. No cal dir que no eixim. Els valencians no existim per a la intel·lectualitat, no som visibles. Tanmateix, el nostre problema no és el castellà, ni coincideix amb el català, ni és el basc —a tot estirar s’assembla un poc, no massa, al de Navarra—; no es pot subsumir en cap altre problema però no s’estudia, no importa. Som “invertebrats” como ningú, i tenim en el nostre ADN gairebé tota la composició nutricional de la “hispanitat”: ibera, grega, llatina, gòtica, andalusina, jueva, catalana, aragonesa, castellana… ¿què més vols, don José? I ni així. Si la espanyolitat perfecta fóra realment una síntesi feliç de cultures diverses, més o menys emulsionades, aquesta emulsió seríem nosaltres: seríem el model. I no ho som; som més prompte una cosa estranya, —¿incòmoda?—, que es defuig en l’anàlisi històrica i que no participa del poder, ni de la “idea”. Conclusió: Espanya no és cap emulsió, i nosaltres som perifèria. I això té conseqüències.

No caldrà insistir-hi més. Qui, ara i ací, no siga capaç de reconéixer que la nostra invisibilitat, la nostra falta de “pes polític”, tan repetida, tan resuada en la retòrica local, és un problema d’arrel històrica, endèmic, que no és de dretes ni esquerres, que és indiferent a democràcies i dictadures, refractari a monarquies i repúbliques, i que té conseqüències diàries i ben tangibles que ens perjudiquen, més val que done això que ara se’n diu un paso al lado en la seua condició de valencià. Que es definisca com vullga, que parle com li vinga, que penje la bandereta que més s’estime en la finestra. No passa res, tots som fills de Déu. Però, a estes altures, hipocresies les justes.

Perquè una cosa és ser “geogràficament” valencià, haver nascut o recaigut ací, i una altra ben diferent ser-ho en un sentit “històric” i conscient. Aclarim-nos, cadascú de nosaltres, un a un, abans de parlar de política: el valencià amb consciència històrica no sol viure en la inòpia —com a molt, és víctima d’una antiga perplexitat—, però el valencià “geogràfic” sí que hi viu, i tampoc no deuria. Li va la vida igualment.

Precisament perquè la política comença per la geografia, farem bé —tots— de tindre present la posició que ocupa el nostre solar en el mapa. I com que continua per la història, caldrà reconéixer que a Espanya el poder, la idea i la força coercitiva, des del final de la Baixa Edat Mitjana, els ha tingut Castella, la Corona de Castella, hui diluïda en un fum de comunitats autònomes satèl·lits de Madrid. Les elits del poder s’han gestat, des del segle XVI, en aquests territoris, el 90 % dels personatges cabdals del poder espanyol hi han nascut, encara que l’aportació al producte nacional o a les exportacions d’aquests territoris a males penes haja arriba en alguns períodes (del XVIII al XX, bàsicament) al 50 o 60%. Les xarxes clientelars, els lligams familiars, les inèrcies —de tot tipus— del corrent històric, ens situen fora del circuit.

Es tracta, en realitat, d’entendre que no som víctimes de res, ni de ningú; de res ni ningú que no siga la pròpia dinàmica històrico-geogràfica. Els corredors mediterranis ara passen pel centre, però no per cap contuberni ni malvolença; simplement perquè es gesten en cenacles en què ni estem ni se’ns espera. Ni hi cabríem, segurament. Coses de la història. I de la geografia.

Afegim a això un fet palmari: que l’altaveu mediàtic que gesta els corrents d’opinió es fabrica des del mateix centre que dissenya corredors i atorga lideratges, i vet ací que tenim la major part d’un poble perifèric votant sense remordiments, olímpicament, opcions polítiques que van contra els seus interessos i el perpetuen en la perifèria. I així anem, des de que es pot votar. I anàvem, quan no es podia. Segles.

Arribats ací, ¿quina política es pot fer, des de la perifèria? Hauríem de respondre que, en un Estat centralitzat, cap. En un Estat perfectament centralitzat, com el voldrien ara alguns inconscients “nostàlgics” de la penúltima restauració borbònica —la del 1874, que es va gestar a les nostres terres, per cert— no és possible cap més política perifèrica que la de l’home que es desplaça al centre, i en desplaçar-se ell desplaça també, fatalment, els interessos que representa. Cas d’Antonio Maura, per exemple, en la susdita penúltima Restauració. Però en l’última restauració borbònica —la del 1975-1978— l’Estat no s’ha centralitzat més que d’una forma bastant imperfecta. Després d’una dictadura hiperbòlicament centralista, sota un ambigu Títol VIII de la Constitució del 78, ha pogut nàixer un règim polític-administratiu territorial híbrid, ni federal ni unitari —batejat autonòmic— amb un ampli ventall de competències regionals, però també —ai— amb un Estat central fort i desconfiat, que reté i assigna recursos amb discrecionalitat i crea, via inversió en infraestructures, les condicions de competitivitat del sector privat al seu albir. I el de les elits dominants, és clar.

En un Estat així —el que tenim—, alguna política se’n pot fer, des de la perifèria. El cas és fer-la amb intel·ligència. En parlarem.

Guillermo Colomer

 

Deja un comentario

" alt="" title="" class="banner-image" width="100%" />

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información