Fer política des de la perifèria (2)

Congreso de los Diputados

Partint de la condició perifèrica que ens atorga, fatalment, ineludible, la nostra acomodació històrica i geogràfica a Espanya —i no cal dir a Europa—, els valencians ens hem preguntat al llarg del temps quina és la política que podem fer. Al seu assaig Un país sense política (1976), Joan Fuster, agut com sempre, analitzant la trajectòria política de don Vicent Blasco Ibáñez, es lamentava que, tot i ser un personatge de talla memorable, havia consumit la seua vida pública als “suburbis” de la política. Es referia a que Blasco havia viscut sempre, de manera voluntària, en la més irremeiable oposició: republicà en temps de monarquia, autonomista respecte a altres republicans i, per damunt de tot, de València i “municipalista” en un Estat fortament centralitzat i madrileny, no tenia la més mínima possibilitat. Si ens creiem Fuster, un nou Blasco Ibáñez seria exactament allò que els valencians, ara mateix, no necessitaríem.

La vocació política es pensa i actua en termes de govern, en això tenia raó l’assagista de Sueca. La resta és, tal com va dir, pura exasperació inútil. Si fem un repàs ràpid al que ha donat la saba valenciana “en termes de govern” el resultat es poc més o menys desolador: un president de govern republicà decoratiu, de tant en tant un ministre, i un seguit de presidents autonòmics irrellevants a Madrid. Quant al valencianisme en les seues diferents —i algunes ben pintoresques— versions, sembla que no eixim de la més ferma i estèril “exasperació”. Els temps, en canvi, es presenten propicis a una revisió del problema.

Tampoc és que la qüestió tinga massa secret, ni de plantejament ni d’eixida: vivim en un estat autonòmic controlat financerament pel poder central, i en un clima d’opinió pública que fabriquen els grups de pressió i les elits centrals. Els valencians no tenim —per pura història i geografia— lligams ni vincles clientelars estables a eixes altes esferes del poder, però som cinc milions d’habitants, més o menys un 11% de la població total d’Espanya. I això és molt. Tot passa, lògicament, si es vol fer política, per fer nostra l’administració autonòmica i local, i per influir i condicionar la central. Parlant clar: en una comunitat autònoma que no és satèl·lit natural —ni ho serà—de Madrid, no queda més recurs que trencar a nivell local el sistema de partits en què es sustenta eixe esquema estatal inaccessible.

Dit d’una altra manera, els partits estatals necessitarien ací de veritables barons: arrelats, compromesos, díscols, independents de criteri. I, més encara, necessitem un ecosistema de partits propis, eixits de la soca pròpia, de la necessitat eternament ignorada per elits sordes i llunyanes. Uns partits autòctons, encara que no siguen majoritaris, condicionen —en termes de “traure els colors”—, en els diferents espais de debat, als polítics locals a sou de la roda centralista. Pensem: ¿què fan, ara mateix, quaranta diputats valencians en un Congrés dels Diputats de 350 escons? I, ¿què es podria fer, no ja amb quaranta, sinó sols amb cinc, sis, set, huit escons “realment” valencians? Senzillament, política: es podria fer política, influir, condicionar decisions “de govern”, de qualsevol govern. Sense exasperacions inútils, sense tocs ridículs, renunciant a ser curiositat “indígena” en un circ celtibèric on predomina la “normalitat” castellana o castellanitzada més o menys clàssica —la idea de nació d’Ortega i Gasset, per entendre’ns—. Sense res més, pel sol pes poblacional, es pot fer molta política. Si això exaspera Madrid, que ho pensen; ací portem segles exasperats.

De moment, i mentre no canvie l’estructura territorial del poder i s’ajuste a la pell real del país, a l’evidència poblacional i econòmica, fer política per a territoris com el nostre, desconnectats de les oligarquies, passa per fer valdre les dimensions demogràfiques. La resta és pura inèrcia frustrant. La resta és silenci i complicitat, un sou i un lloc mut al galliner de la graderia parlamentària, o quatre extravagàncies amb què donar carnassa a la ferocitat habitual de les tertúlies pàtries. Ja ho he dit: amb sis o set senyors o senyores indiferenciadament “normals” però estrictament independents, assentats sense eslògans ni estridències als seus escons, educats, correctes, cordials però actius, renunciant a fer l’habitual caricatura de la terreta, n’era més que prou. I això, tot just això, és el que ara no tenim.

La fórmula pareix fàcil. Massa fàcil, sobre el paper. Massa perquè, si ens fixem en el passat més immediat, el que trobem és el contrari. Que la mediocritat ha estat la tònica del polític valencià els anys de la democràcia resulta indiscutible; poques excepcions podríem fer. Estic convençut que en aquesta mediocritat hi ha una part de fatalitat, de mala sort; però també crec que ens ha vingut, en cert sentit, imposada. Vull dir que les condicions històriques tampoc no han estat les propícies per a tindre polítics brillants: les estructures del país i el conformisme que se’n deriva s’hi oposen. Caldrà una mínima explicació, d’açò.

Quant a estructures o superestructures condicionants, els corrents migratoris a Espanya i la distribució, dins d’aquests, de la circulació del talent, son factors que ens castiguen. No som Madrid, i no som tampoc Barcelona. No podem oferir les mateixes expectatives: en un cas perquè no tenim el poder, en un altre perquè no som un pol fortament industrialitzat. En res s’assembla, tampoc, el paper històric de Sevilla al de València, afavorida una, exclosa l’altra, del comerç colonial. La qüestió seria per què no som, almenys, Bilbao. Bé, per a ser “almenys Bilbao” cal tindre una classe social conscientment valenciana dominant. I una classe conscientment local dominant ha de tindre alguna cosa clara a defendre. Aquest és el problema “històric” de la ciutat de València com a Cap i casal: des de que va deixar de ser capital del regne foral, la classe dominant no ha tingut mai clara quina cosa havia de defendre. A Biscaia era clara la cosa: el pas dels Pirineus, el control de l’entrada de mercaderies que venien de França. Sobre aquesta defensa, l’infant Carlos María Isidro va alçar una facció i desencadenà una llarga guerra civil que encara està en l’origen del “cupo” basc. Sobre el mateix pas dels Pirineus, franquejat a Felip V en la Guerra de Successió, Navarra i Biscaia van quedar immunes als decrets de Nova Planta. Després vingué la industrialització, i saber aprofitar les oportunitats europees de la I Guerra Mundial. Sobre aquesta base —i un caràcter més ferm— la classe social dominant basca sap el que defén i que ha de ser local, conscientment basca en sentit històric i geogràfic. Entre nosaltres, la consciència està molt més diluïda, més confosa, i requereix un cert esforç intel·lectual. Tampoc no hem tingut fronteres que aprofitar. Per això, el valencià conscient, “històric”, és una minoria, i suporta de fa segles una feroç agressivitat per part del valencià “geogràfic”, alegre vividor —quan no simplement foraster—. Inconscient o poc arrelat, aquest últim sols ara comença a comprendre que també ell és minoria, i que ho paga car, això. Però encara manifesta la inefable tendència a justificar-se en el trist “menfotisme”, o sota majestuosos díptics de l’estil “tenemos un clima estupendo, somos la envidia del mundo”, “Valencia es una ciudad manejable y encantadora, para ellos las infraestructuras”, i imbecilitats per l’estil. Aquestes imbecilitats no són sinó traducció, en argot localista, del nefast i dimissionari “que manden ellos”. Sorprén, però encara es pot llegir d’açò a la premsa diària valentina. Tendra i estúpida autocomplaença, mentre ens enfonsem en totes les estadístiques. Però n’hi ha més.

Perquè no hi ha autocomplaença que no siga ignorant o interessada; i tampoc crec que n’hi haja cap forma d’auto-odi que no siga el residu subconscient d’un vell hetero-odi. L’irritant conformisme valencià té la seua clau secreta. Dit amb la màxima claredat de què em veig capaç: el valencià fervorosament conformista, o no és del tot valencià, o està mal informat. I qui diu conformista diu espanyolista. No parle d’identitats, que quede clar. Parle de “fervor”, que no és igual. No és Espanya-concepte sinó Espanya-poder, fervor a les coses “tal com estan plantejades i funcionen”. És la resignació que ens mata; també al fervorós. Però sol passar: la història de totes les religions ens demostra que sovint els més fervorosos són també els més desgraciats.

Comptat i debatut, la fórmula és senzilla, però som víctimes d’una mediocritat forçada que ens condiciona, que ens talla les ales. Tot i així, el moment és propici. La crisi d’Estat que travessa Espanya s’ha de resoldre. Un nou mapa eixirà un dia o altre de la voluntat popular i de pressions terribles, i en aquest nou mapa hi haurà, probablement, dos classes de espais de poder, amplament autogestionats (dits “nacions”, “estats federats”, “nacionalitats”, tant se val). Un serà, no cal dir, l’àmbit basc o basco-navarrés amb alguna fórmula de sindicació o paral·lelisme conscient; un altre, inexcusablement, serà Catalunya. S’intentarà que no hi haja més excepcions. Com a molt Galícia, de manera purament nominal. L’altre gran “espai de poder”, sota l’ombra absoluta de Madrid, serà la resta d’Espanya. Eixa “resta”, siguem francs, per història i cultura —i perquè no queda una altra— serà la Gran Castella, expandida, desdibuixada i sense nom, la “Castilla como idea” o “Castilla hecha España” que deia Julián Marías, diluïda en els habituals territoris adlàters o influents sobre la Villa y Corte. No puc creure, per poc sentit històric que tinguen de les coses, o per més castellanitzats que estiguen en la parla, que els grups dirigents valencians puguen arribar a consentir caure en tal situació. No és una qüestió de si els valencians vam tindre en la nostra història institucions pròpies diferents de les castellanes —que sí—, si vam tindre Hisenda pròpia com els navarresos —que també—, si vam tindre Dret foral —que el vam tindre i ben esplèndid, públic i privat—; és tota una altra cosa: que les nostres capes dirigents no tenen casa ni parentela en la Cort, no s’assenten a la llotja del Bernabéu i no crec que tinguen encara, tampoc, vocació de suïcidi.

Ho vull creure. Per això i per res més sóc optimista. Per pura necessitat, farem política.

Guillermo Colomer

Deja un comentario

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información