La crisis del ladrillo, la burbuja cíclica

La crisis del ladrillo, la burbuja cíclica

De la lectura del capítulo del libro Converses amb un directiu compromés, Emili Tortosa (Alzira, 1941, ex director general de BANCAJA _1991-1998), de la colección TANDEM DE LA MEMORIA, escrito por el periodista Adolf Beltrán uno llega a la conclusión de que la conocida crisis del ladrillo no es nueva.

La primera edición de este libro es de junio de 2009, dos años después de que se desatase la crisis de las hipotecas subprime en Estados Unidos, pero antes de que la crisis inmobiliaria se llevase por delante a la práctica totalidad de empresas del sector. Y no hablo de las grandes inmobiliarias, teniendo en la Comunidad Valenciana como paradigma y detonante de la crisis de Letham Brothers a LLANERA, sino de todas las pequeñas y medianas empresas que ya son historia.

Pues bien en el capítulo que lleva por título “una crisi de envergadura”, el que fuera presidente de la Caja de Ahorros de Valencia aborda la difícil situación por la que atravesó la entidad y que propició la intervención del Banco de España.

Reproducimos parte de la entrevista por su actualidad:

 -La percepció popular és que la Caixa D’Estalvis tenia una gran quantitat de pisos amb els quals no sabia qué fer.

-Viñals, que havia transformats la Caixa de València, fonamentant les bases de l’expansió, va voler deixar un bon mercat inmobilari, especialmente d’habitges en lloger. La Caixa promovia construccions d’habitatges de protecció oficial. Venia uns solars i firmava un compromis amb el constructor per a comprar el pisos de protecció oficial quan estigueren acabats. Dit d’un altra manera, la Caixa regulava el mercat. A mes a mes els habitatges de protecció oficial tenien un preu fixat a partir d’un modul. Como que en aquella època hi havia una inflació molt alta, quan la Caixa venia els pisos que havia comprat, havien pujat molt els mòduls i els beneficis resultaven molt grans. Ara, quan van arribar els socialistes i Felipe González va ser president, van combatre amb molta eficiència la inflació, de manera que els mòduls i, per tant, els preus, es mantenien. Això reduí dràsticament els beneficis. Les empresses que necessitaven diners per a seguir funcionant, es van veure ofegades i van exigir a la Caixa que complira els compromisos, però l’entitat no tenia prou liquiditat i havia de recórrer a l’interbancari, on els diners estaven cars, i perdia molt en l’operació. Parlem d’uns anys en qué la Caixa va arribar a tindre uns recursos propis d’uns 9.000 milions de pessetes, sobretot en reserves, i unos 45.000 milions de d’immobolitzat (terrenys i bens inmobles, sobretot) adquirit y compromés.

-Aquesta situació va propiciar la crisi?

-S’hi va afegir el cas de Promobanc (Banco de Promoción de Negocios), un banc industrial sorgit de l’especialització bancària -que és, siga dit de passada, una de les desgràcies de la història de la banca_, on van confluir una sèrie d’empreses que, en lloc de diners, hi aportaren papers, és a dir, un solar, uns drets, unes garanties …les empreses van començar a caure fins que també caigué el banc. Aleshores, els Fons de Garantia de Dipòsits obligà la Caixa d’Estalvis, que era un dels creditors, perquè havia invertit en bons d’aquell banc industrial, a fer-se càrrec del cinquanta per cent dels treballadors de Promobanc, que eren uns 250, la qual cosa implicava assumir 125 empleats, i quedar´se 4.500 milions de pessetes en solars. Entre aquestes solars hi havia els de l’antiga Estació d’Aragó, un al carrer Colom, uns altres a Paterna, que no valien gran cosa, uns a Benimaclet, on es van acabar construint un miler de pisos.

 -Allò augmentaria encara més un patrimoni inmobiliari de la Caixa que ja estava sobredimensionat.

-Quan estudies comptabilitat t’expliquen que les reserves han de representar, com a mínim, quatre vegades l’import de l’inmobilitzat.

-Vol dir que la Caixa d’estalvis s’havia desequilibrat completament?

- La qüestió és que, al començament dels vuitanta, la Caixa absorví la meitat de la plantilla i els actitus inmobiliaris de Promobanc amb l’ajuda d’un crèdit dels Fons de Garantia de Dipòsits. I Aristobulo de Juan, que era secretari general del Fons de Garantia, va prometre assegurar les inversions de la Caixa en bons de Promobanc a través d’una altra entitat bancaria solvent, el Banco de Bilbao, que és el formalment acabà comprant-lo. Amb tota aquesta operació en marxa, el Banc d’Espanya va enviar un requeriment que alertava de l’excessiu nivell d’inmobilitzat en relació amb el volum de reserves de la Caixa de València i demanava un “pla de desinversió d’inmobles”

 

 

 

Deja un comentario

" alt="" title="" class="banner-image" width="100%" />

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información