La tragèdia i la comèdia

Torres de Quart

El passat diumenge 1 d’octubre de 2017, a la mateixa hora en què per la pantalla del televisor se succeïen les imatges de les càrregues massives de la policia nacional contra els votants del referèndum català, a València, per una plaça o carrer qualsevol d’un poble o ciutat qualsevol —que no m’invente—, tallaven el trànsit simultàniament no una sinó dues o tres xarangues estridents, seguint o perseguint una colla de festers. Té igual què: moros i cristians on no s’han fet mai moros i cristians; migs anys fallers o no fallers no per acostumats menys sorprenents; comiats de fadrí o fadrina amb aires d’insurrecció popular; carnavalades de cap de setmana que donen als nostres barris i viles el ja irrefragable to vital indígena, entre anàrquic i estupefaent.

Els ulls com a plats —l’un en la pantalla, l’altre en la finestra—, la barreja d’imatges era tan potent, el contrast tan explícit, el fons de tot plegat tan dolorós, que no vaig poder evitar tornar a un pensament, una idea que de fa temps m’obsessiona. Fa molts anys preguntaven a Indro Montanelli pel paral·lelisme que trobava entre la vida política d’Itàlia i Espanya. Sentenciosament, l’agut i polifacètic periodista toscà responia que sí, que Itàlia i Espanya eren realitats paral·leles, però amb un matís de diferència: Itàlia —va dir— era la versió còmica d’Espanya, que, alhora, és la versió tràgica d’Itàlia. La frase em va colpir.

Corregut el temps, m’he passat la vida personal i professional a cavall entre València i Catalunya. Nét de blavers, nebot de catalanistes, amic de tots, arribí a Catalunya sense prejudicis, fa exactament vint anys. Comparant una i mil voltes les respectives realitats, no he pogut oblidar les paraules de Montanelli. Crec que es pot importar la comparança: el poble valencià no deixa de ser també, en certa manera, la versió còmica del de Catalunya, que, alhora, és la versió tràgica del nostre. Amb tots els matisos que vostés voldran, que en seran molts i raonables. Però és així, o així m’ho sembla. I no tant, en el nostre cas, la vida estrictament pública i política, a què segurament es referia la frase original, sinó més prompte la privada, l’arrel social de poble.

Pocs pobles n’hi haurà que es prenguen tan seriosament a ells mateixos com els catalans. Virtut? Sens dubte. Defecte? També. Perquè, per tal d’arredonir el relat mític de la pròpia existència, una part de la societat catalana ha caigut en el parany d’inventar una caricatura d’Espanya. I se l’ha creguda. Bona part de l’error del “procés” ha estat fiar-ho tot a una sobreestimació solitària, purament vernacular, una espècie d’inflació —diguem-ho així— del sentiment d’autoestima, bastit damunt d’una imprudent infravaloració de “l’enemic”. Perquè, i si al final resulta que no hi ha tal enemic? O, pitjor encara, i si resulta que al final has aconseguit fabricar-lo, i no és precisament, ni de bon tros, una caricatura? Te n’adones llavors que has estat desafiant un vell —més encara, històric— aparell estatal,  considerat alié o indiferent, però que té tot el poder coercitiu propi d’una superestructura estatal, que té amics i aliats, que compta en el panorama internacional, i que de flexibilitat —ni de pietat— no ha anat massa sobrat al llarg de la Història. Tot i ser ben real la situació de subordinació política i inversora que patim els valencians, no puc imaginar el meu poble en una tal tessitura “heroica”.

Perquè pocs pobles n’hi haurà que es prenguen a ells mateixos més  a broma que el nostre. Defecte? No ho tinc clar del tot. Virtut? Relativament. Vist pel costat positiu, té el seu allò saber riure’s d’un mateix, però l’altra part de l’equació —la incapacitat per a prendre’s en serio— no deixa de ser un símptoma. He observat massa vegades, en tertúlies, a la capital, que no és infreqüent fer acudits sobre la rusticitat dels costums valencians assajant mots i expressions de la llengua vernacla. L’èxit és tant més franc, el riure més cruel, quant més alta és la classe social i més castellanitzada. La tipicitat valenciana, per a aquests ambients, o és folklòrica o és risible. Com a molt, entranyable. I això és el que em preocupa. Tinc el convenciment que les classes dirigents —o les que hi aspiren o s’hi senten— encara arrosseguen aquella vella por, aquell vell prejudici, que el dramaturg Lluis del Milà ja posava de relleu durant el segle XVI, el de ser objecte de burla per causa de la fidelitat als arrels. També sospite que entre les classes socials que “hi compten” hi ha un dèficit de valencianitat d’origen gens menyspreable.

Agermanats —i més tard allunyats— per la Història, la diferència més constatable a una i altra banda del riu Sénia potser no és tant, com caldria esperar, el “caràcter”, sinó el comportament de les elits, dels grups socials dominants. La falta d’imbricació sentimental de la classe dominant valenciana amb el seu poble contrasta amb el tremp robust, compacte, del vincle entre el català poderós i la seua gent. Assenyada o rauxosa, l’elit catalana interpreta —per bé que de vegades de manera suïcida— les pulsions del comú. Al país dels valencians, en canvi, una barrera antiga i fosca allunya el personatge elevat del poble corrent. I el poble corrent, com deia Fuster, es cou en la seua pròpia salsa. Serà per això la tendència valenciana al sainet, distracció pròpia de la plebs, per contrast als jocs de poder, més donats als desenllaços dramàtics.

El poble valencià sempre ha viscut el poder com una cosa llunyana, tot i admetent l’adverbi “sempre” com un temps que es perd en els fragors de la Germania. Des de llavors, els poders virregnals primer, els dels capitans generals després, i els del governadors civils sempre, ans que una instància que els comunicava amb la Cort, eren per als valencians la muralla que els separava. Avesats a entropessar amb pedra, al comú li quedà el sol recurs de la insurrecció, armada i sangonosa en situacions desesperades, desarmada i festívola —és a dir, substitutiva— gairebé sempre. Instal·lats a un món virtual de comèdia i algaravia, els valencians populars van deixar de prestar l’atenció deguda a la realitat. I la realitat els ha passat sovint per damunt. Però els temps canvien i les elits poden canviar també. Costa d’explicar, però de vegades sembla que una part del poble valencià encara no és conscient que ha recuperat l’autonomia política. Alguns encara pareixen més inclinats a la realitat virtual, eixa “germania” perpetua de cassalla i carrer. I això, indefectiblement, condueix la vida privada —i de retop la pública— a la pantomima, a la fotesa, a la comèdia.

I ara la tragèdia. En desembre de 2003 Pasqual Maragall va anunciar que si no s’acceptava un nou Estatut que exigiria la reforma constitucional, “el drama estava servit”. Paraules textuals: el drama. La tragèdia. Els poders madrilenys, ben molests, s’ho van voler prendre com un farol: és comèdia, van dir. ¿Qui ha tingut raó, després de tot? No ho tinc massa clar. Si els personatges de les comèdies d’Aristòfanes eren carn de poble, els de les tragèdies de Sòfocles eren prínceps i reis. La tragèdia és cosa d’elits i aristocràcies, i els catalans en tenen, d’elits. El problema és no estar a l’alçada. Que ningú no s’enganye: el que es ventila dramàticament a Catalunya és el poder. El poder d’Estat. Una elit ha estat substituïda per una altra ¡que tenia pressa! Moguda per la velocitat absurda de les xarxes socials, una nova classe dirigent catalana ha volgut cavalcar el tigre, el Leviatan. Potser no havien llegit bé Jaume Vicens i Vives, qui advertia de les dificultats que des de l’Edat Mitjana es va trobar el vell Principat amb el tigre de la sobirania, i de l’art que, davant la impossibilitat de domar-lo, va fer del recurs al pactisme. Les elits clàssiques catalanes eren mestres del pactisme. Apartades i confoses, ara proposen tornar a començar. Però les noves elits impulsores —o sorgides— del procés, d’extracció popular, menys llegides o més distretes, han trencat el pacte i li han vist al tigre els ullals. Desenllaç dramàtic amb tints tragicòmics (Amer i la Girona boscosa, tan lluny de la zona alta i cosmopolita de Barcelona). Assaltar el poder sense mitjans, sense amics, sense aliances, llançar a la revolució a masses ben dinades, confiar en una policia civil, neòfita, amb fills i hipoteca; i les indecisions hamletianes, els quatre-cents alcaldes alçant bastons, una festa descafeïnada i al dia següent una fugida, la internacionalització estèril, tot recorda més un argument d’Aristòfanes que no de Sòfocles o Esquil. El drama de Maragall reduït a tragicomèdia, per causa d’unes elits que no han estat a l’alçada. Encara que, com diria el clàssic, no se’n vagen, la commedia non é ancora finita.

Ací, prudents o malfiats, continuem jugant al carrer. Mirem passar la vida i els trens. No pensem, a una certa distància, que les conseqüències del xoc ens afectaran. Ens paralitza una temor fosca, més que una muda indiferència. El tema català cansa, exalta, esmussa. Ningú no voldria tornar a aquells hòrrids nous d’octubre de la Transició, però hem vist ja afilar els coltells. Si cal retallar l’autonomia o acceptar un retard de les solucions, la raó d’Estat se’ns pretendrà vendre a mal preu. Si cal salvar una pàtria, serà la de sempre. L’espantall del catalanisme tot ho justifica. Ja va passar.

Tem que l’esperit de sucursal tornarà a habitar entre nosaltres, si és que en algun moment ens ha abandonat. El nostre esperit de sucursal és un fantasma íntim i ens acompanya des del segle XVI, el segle de Lluis del Milà. Però l’esperit de sucursal és massa trist, i ha demostrat al llarg dels segles una incòmoda i reiterada frustració. Recordem la riuada del 57, la del 82, la lluita per la Borsa de Comerç, la negació persistent i sistemàtica del Dret foral, l’infrafinançament i el deute històric, i els túnels passants, els corredors ferroviaris, les infraestructures necessàries, sempre pendents d’una irritant i altiva condescendència. Que no ens tornen a colar raons “d’Estat”: nosaltres (també) som l’Estat. La societat valenciana no pot restar impassible davant un fet incontrovertible: el disseny territorial d’Espanya serà qüestionat i fixat de nou per als pròxims decennis, i no podem tornar a ser la comunitat silenciada. Urgeixen unes noves elits, empresarials, professionals, polítiques, universitàries, unes elits a l’alçada que ens traguen del son en què alguns perpètuament ens voldrien. Despertem. Bastim unes noves capes dirigents lligades al poble, a dretes i esquerres, una mentalitat valencianista transversal, guanyadora. Juguem per una vegada la partida del poder, amb serenitat, sense extremismes, tendint ponts, calmant ànims. Però juguem-la. Ens va el futur.

Guillermo Colomer

 

 

Deja un comentario

" alt="" title="" class="banner-image" width="100%" />

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información