Rimes catalanes

Vicente Wenceslao Querol

Vicent Wenceslau Querol

Quan el 1877 el poeta Vicent Wenceslau Querol publicà el seu recull de poesia en vernacle sota el títol de “Rimes catalanes”, va escoltar algun retret aïllat, però això no impedí, ni de bon tros, que un dels carrers senyers de la València burgesa, la seua ciutat natal, l’immortalitzara. Huitanta cinc anys després, el periodista i erudit Joan Fuster es va posar en contra la mateixa ciutat per un parell de llibres, i a hores d’ara la seua memòria encara espera un modest carreró. Joan Francesc Mira, l’intel·lectual més solvent de què disposa la gent valenciana, va matisar el seu discurs després d’una assaonada i ben llarga meditació. En poc més d’un segle, el catalanisme ha perdut a València tot el prestigi. Qui serà el següent que ho intente?

Ja podem respondre: ningú. El catalanisme a València va ser cosa de la dreta durant el XIX, pur entreteniment cultural. Als anys 30 del segle XX començà a evolucionar cap a l’esquerra i es polititzà. El blasquisme derivà ràpid en la pedrera sociològica franquista, dretana, superficial i castellanitzada. Fuster, pensador de marxisme teòric i finíssim instint, ho va comprendre: no hi havia més futur catalanista que el que es poguera amagar sota la soca del poble pla, custodi secular de la llengua. El País Valencià seria d’esquerres… I ni així. Massa “pedagogia” era necessària.

Parlem clar: al catalanisme valencià, com a idea de futur, reeixida, absorbible per masses, l’ha matat Catalunya, la pròpia dinàmica del fenomen històric que va de Balmes a Puigdemont. Més clar encara: al catalanisme valencià l’ha matat el catalanisme real.

Aquest catalanisme —el real— passa per un moment de singular incertesa; fóra útil que en comptes de vessar sobre l’actualitat catalana tones d’esternuts impresos, purament “fòbics” o “fílics”, es féra una anàlisi profunda i depurada. Dos notaris de solvència literària, Juan José López Burniol i Alfons López Tena, constitucionalista l’un, independentista l’altre, barceloní i col·laborador de La Vanguardia el primer, valencià i assidu de la premsa nacionalista el segon, s’hi compten entre els que ho han intentat. No són optimistes, cap dels dos; auguren un període crític d’estancament, una decadència.

La dimensió real del que està passant a Catalunya és de magnitud històrica, no crec que ningú ho vinga a dubtar. Estem davant un moment agut, fractal; en terminologia de Stefan Zweig, un moment “estel·lar” de la Història —la hispana, òbviament, però també l’europea—, potser l’únic que ens tocarà viure. Res no serà igual a Espanya, però encara no sabem en què, exactament, no serà igual.

Això sí, dues coses van quedant demostrades: la primera, que el catalanisme que va de Prat de la Riba a Artur Mas no ha sabut o no ha pogut trobar el punt d’equilibri dins de la democràcia espanyola; i segona, que els respectius temps històrics dels anomenats “països catalans” estan tan desajustats que la idea sola es demostra una quimera. Potser un altre catalanisme menys sentimental i més persuasiu era possible; potser una altra forma de germanor entre terres germanes també. Però ja no ho sabrem.

Ara cal reinventar-se. En el xoc de forces que ha posat en marxa el “procés”, per a desgràcia nostra, va en joc molt més que la sort d’un moviment històric a l’altra banda de l’Ebre. Catalunya s’està jugant el seu prestigi, Barcelona la capitalitat econòmica, i la llengua catalana el seu futur. Tot això és evident, però Catalunya —en realitat Barcelona— era l’únic contrapés a la trituradora centralista. La causa de l’Espanya perifèrica penja d’un fil. Madrid ho sap, els bascos també —i tremolen—. Y els valencians… ai, els valencians…

Personalment, pense que el catalanisme pagarà els seus errors. No saber gestionar les emocions, no mesurar bé les forces, mostrar-se exclòs i ofés sense fer-se mirar la pròpia capacitat d’excloure i ofendre, voler accelerar el ritme del rellotge històric, tot això no li eixirà debades. El valencianisme no hauria de vincular la seua sort a un moviment en què no té res a guanyar i molt a perdre. I que se l’ha mirat sempre amb un punt de reticència i fredor.

Cal reinventar-se; l’Espanya perifèrica necessita millors valedors, els seus rellotges històrics, hui molt descompensats, han de sincronitzar-se. Hi ha tantes coses a fer abans de sucumbir a l’educació sentimental, que fóra suïcida començar a agitar banderes. Ja n’hem tingut prou ací, de banderes, i sabem que les carrega el diable. El que passa és que la “batalla de Barcelona” acaba de començar, i no ens és aliena. Cal jugar amb intel·ligència, amb finezza, sabent on són els nostres interessos i on no. Ara, més que mai en molt de temps, la societat valenciana necessita idees noves, projectes nous, dones i hòmens nous; mirar més enllà d’eixa l’educació sentimental un poc absurda de què tots els pobles som un poc esclaus. És moment per a estratègies, diàlegs, càlculs, decisions econòmiques, models de creixement, més que per a dogmes, poemes i catecismes.

Mark Twain va dir que la història no es repeteix però rima. Deixem-la rimar. Fet i fet, continuem donant voltes als mateixos problemes de fa dècades, que ingènuament consideràvem superats. Potser algun dia, en algun segle, els historiadors explicaran que la “batalla de València” i la “batalla de Barcelona” formaren part d’una mateixa convulsió. Si és així, estem davant una d’eixes rimes de la Història, una rima catalana, mai millor dit, i la primera de les batalles pot ser només el preludi del que ens espera en la segona. Atenció als hooligans del 155.

És moment per a la imaginació. El poble valencià necessita decisió, lideratge, i un canvi de paradigma. Algun símptoma hi ha, a l’empresariat. Després de tantes renúncies i conformismes, de tant de deixar-se conduir pels camins trillats, alguns caps prominents pareix que han fet seu un altre pensament de Twain: quan veus que estàs sempre del costat de la majoria, és moment de reflexionar.

Guillermo Colomer

 

Deja un comentario

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más información